KOSOVO ENS MARCA EL CAMÍ: PETI QUI PETI SOM MAJORIA ELS INDEPENDENTISTES

Per Ramon Serra, editor

Per fi, ja era hora que algú com el president Torra cités la sentència del tribunal internacional de La Haia sobre el dret de Kosovo a la independència sense el vist-i-plau de Sèrbia. Una situació semblant a la que es viu actualment entre Catalunya i Espanya. Sembla mentida que aquest exemple no s'hagi fet servir pràcticament mai abans i això que tot és molt clar.

Tant com que la majoria independentista en les darreres elecions és inqüestionable. Per què parlar només d'un 47%?, és que els vots en blanc o nuls són espanyolistes? , és que el partits extraparlamentaris que sumen un bon gruix de vots són unionistes? ,és que no hi ha gent als Comuns i companyia que són independentistes? El resultat pràctic és que mai els unionistes no han arribat als 50% dels vots i, per tant, bastant menys de la meitat de la població catalana desitja restar a Espanya.

D'altra banda, els referèndums d' Escòcia, el Quebec o el Breixt han assolit resultats més migrats que els nostres a l'hora de proclamar-ne la tesis vencedora. A algú se li ha acudit dir que no són vàlids per què pràcticament només representen la meitat de la població o menys? Oi que no ? Els catalans hem de ser més legalistes i babaus?

D'altra banda, ara sembla que el discurs d'alguns polítics sigui " eixamplar la base independentista". Pensen convèncer potser als neofalangistes de Ciudadanos? No veuen que encara que fossim el 100% de la població a favor de la independència Espanya no ho aprovaria. Aleshores, o són rucs o són malintencionats? En qualsevol dels dos casos fan un mal favor al país.

Si nosaltres mateixos no sabem esgrimir arguments tan evidents con la sentència sobre Kosovo o no sabem comptar els vots, segurament per falta de costum de fer referèndums, val més que tirem el barret al foc.Per tot plegat, gràcies president Torra. Mai no serà sobrer omplenar-nos de raons si sobretot ens les creiem.

(7-7-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166145