ALS CDR I A L'ANC CAL EXIGIR-LOS UN PAS MÉS I NO SOLAMENT ALS POLÍTICS: LA VISITA DEL REI I LA DIADA, OPORTUNITATS D'OR PER DEMOSTRAR-HO

 

" És més fàcil lluitar per un ideal que no pas viure la vida d'acord amb aquest ideal "

 

(Adler, psicòleg)

 

Per Ramon Serra, editor

 

Aconseguir la independència passa fonamentalment per la força del carrer, pel parlamentarisme i per la internacionalització del conflicte. En cap cas, ara mateix, passa per una negociació amb Espanya, una negociació que vindria al final forçada per totes aquestes pressions i mai per la " generositat " espanyola.

Un cop més ens hem de plantejar la força del carrer. Sovint es diu que els carrers seran sempre nostres. Com eslògan no està malament. Però cal que sigui una realitat pràctica més enllà d'una ocupació física dels espais. Sovint exigim molt als nostres parlamentaris. Ara ho acabem de veure amb les pressions dels CDR a les seus dels partits. Està bé i ens cal mantenir viva la flama de les revindicacions. Però faríem bé de valorar el preu que ara mateix haurien de pagar els polítics per declarar la independència de "facto". Cal que vagi més gent a la presó? Necessitem morts i màrtirs? Podrem controlar els aeroports, fronteres i llocs cèntrics? Les principals forces econòmiques del país ens donaran suport?

Espanya ja ens ha demostrat a bastament del que és capaç.Confonen la justícia amb la vengança. Per tant, sembla absurd i infantil enfrontar-se una altra vegada directament a un enemic tan vandàlic sense tenir lligats alguns aspectes cabdals.

D'altra banda, els CDR i l'ANC, sense oblidar el control dels polítics, haurien de fer un pas endavant en les reivindicacions al carrer. Està bé demanar desobediència als polítics, però encara seria millor que se la comencessin a aplicar. És que només han de desobeir els polítics?

El pròxim 17-A, primer aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens visita el Rei que s'ha autoconvidat a l'acte . Deixarem passar aquesta ocasió per demostrar-li el nostre rebuig? No serem capaços d'organitzar una protesta com cal, exempta de violència, però amb imaginació?

Pel que fa a l'11-S aquestes gran manifestacions comencen a embafar i ja es veu que són molt espectaculars però amb resultats poc pràctics. Diré, per evitar falses interpretacions, que sóc soci de l' ANC i que procuro anar a totes les manifestacions que ha convocat i que convoqui, però això no ha de ser obstacle per tenir-ne una actitud crítica. Em penso que caldria fer una passa més del que s'ha fet fins ara. Els taxistes ens poden servir d'exemple.

Durant gairebé una setmana han segrestat la ciutat i no ha passat pràcticament res. Fins i tot hi ha hagut alguna escena violenta. Algú els ha acusat de "sedición" o "rebelión"? Ni tan sols de desordres públics. M'hauria agradat que haguessin controlar les frontreres i el port de Barcelona. Possiblement ens hauria servit d'exemple a l'hora de proclamar la independència. Durant dies hem vist com brillava el color groc dels taxis al centre de la ciutat. Per una vegada el groc ha lluït sense cap mena de repressió o agressió.

És per això que em demano, i la idea no és original, si l'11-D no podríem omplir la Diagonal amb una tractorada. Els tractors van ser importants l'1-O i ara podrien tornar a tenir un paper destacat. Si els taxis van segrestat la ciutat sense que passés res, no podem tenir tractors pel cap baix a la Diagonal uns dies? Els precedents sempre són importants.

Aquesta és una idea com segurament n'hi ha moltes més. Vull dir que si es demana desobediència als partits i polítics també als CDR i a l'ANC els correspon fer un pas més. Sí, els carrers han de tornar a ser nostres, però els hem d'ocupar d'una forma més pràctica. Si demanem moltes coses als nostres representants també és de justícia que els organitzadors de les manifestacions  també facin un pas més. Per dignitat i coherència.

(4-8-2018)

ELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES POTSER FALLARAN, PERÒ ESPANYA NO ENS FALLARÀ MAI

 

"No patiu: els vots no tenen amo "


«De situacions de frenada i confusió, de desesperació, ja n'hem passades unes quantes i molt serioses. I sempre han acabat obrint pas a fórmules guanyadores»

 

Vicent Partal

 

Hi ha una tensió ambiental notable entre els independentistes, a parer meu ben lògica i raonable. Un any després de la proclamació del 27 d’octubre no som ni de bon tros on tots voldríem ser. I les promeses fetes el 21 de desembre ni s’han complert ni van pel camí de complir-se. Com que les desavinences entre les forces polítiques independentistes són també molt evidents i els incidents entre els uns i els altres sovintegen, la situació deriva en acusacions molt poc elegants. Especialment, entre les parròquies fanàtiques, fanatitzades, de cada banda. Pràcticament cada dia, un polític d’un partit diu blanc i immediatament el de l’altra banda diu negre i ja hi som.

En una entrevista que publicàvem ahir, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg diu: ‘Com que no hi ha cap estratègia, ni cap objectiu clar compartit per tots els actors sobiranistes, qualsevol petita cosa es magnifica moltíssim.’ Afegeix, i crec que té raó: ‘Si això [la discrepància sobre el vot dels diputats] hagués passat dos mesos abans del primer d’octubre, hauria semblat una minúcia. Però, sense consens i objectius estratègics compartits, ens anem encallant.’

Efectivament, la clau de tot és que no hi ha consens ni objectius estratègics compartits. No n’hi ha entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. No n’hi ha entre els tres partits i el govern. No n’hi ha entre els polítics i l’ANC. Ni entre l’ANC i Òmnium, cada dia més allunyats. Però la qüestió és que això no pot imposar-se ni pot imposar-ho ningú.

El debat, i per tant la confrontació d’idees i projectes, és imprescindible. No és que siga necessari, és que és imprescindible. I probablement vol temps. Perquè són els fets, i no les paraules, que fan que s’entenguen les propostes. I he de dir que, en aquest sentit, no em fa perdre el son això que passa. Junts per Catalunya sembla que s’aclarirà aviat sobre què vol ser, amb la creació imminent de la Crida i la seua definició. ERC juga fort pel lideratge polític pensant en l’hegemonia electoral i bastint un projecte que sembla que vol incorporar sectors no estrictament independentistes al moviment per l’autodeterminació. I la CUP, tal com expliquem avui en aquest article, ja anuncia mesures importants i radicals, com ara refundar-se o deixar buits els escons del parlament, llevat dels moments clau.

De tot plegat, i de les conseqüències de tot això que veiem, n’emergiran propostes ben diferenciades entre tots, que crec que al final serà la millor manera d’aclarir-nos sobre quin és el camí per a continuar avançant. Personalment, no tinc cap idea de què preferirà la gent, el votant, els ciutadans. Com tots, tinc les meues preferències, però això no té importància. A parer meu, allò que és important de veritat és la certesa que –potser lentament però potser a una velocitat de vertigen– el país anirà entenent molt millor on som, afinant l’anàlisi, i decidirà en conseqüència. I tinc la seguretat absoluta que els vots i els escons variaran si ho vol i ho necessita la gent, com també poden variar els lideratges, desaparèixer demà mateix els actuals per més intocables que puguen semblar i aparèixer-ne de nous que ningú no espera ni controla. Llegeix més...

Visites Rebudes

08325823