JORDI CAÑAS JA HO VA EXPLICAR EL 2013: " OS VAMOS A MONTAR UN ULSTER QUE OS VAIS A CAGAR "

 

"Jordi Cañas ho va explicar el 2013, busquen l’enfrontament civil "

 

Joan Puig

 

Un dia darrere l’altre, les afirmacions de l’exdiputat de Ciudadanos Jordi Canyas intenten agafar forma. Augmenten les agressions contra el catalanisme polític, treure amb violència llaços grocs, intimidar a la gent independentista per defensar la república, insultar i agredir independentistes… tot amb l’objectiu de trencar la societat catalana.

Malgrat les amenaces de moment no se’n surten. Els independentistes responen amb astúcia i rebutjant qualsevol enfrontament, però com diu Cañas els “tabarnesos” han d’insistir fins a aconseguir-lo. Busquen una agressió per fer triomfar la seva tesis de la divisió de la societat.

Cañas ja ho va dir l’any 2013: “Os vamos a muntar un Ulster que os vais a cagar”. L’ideòleg del partit més retrograda del sud d’Europa considera clau violentar la societat catalana, fins i tot s’inventen suposades agressions a unionistes per intentar col·locar el seu discurs.

El Govern faria bé en portar a la justícia els comentaris i desitjos de Jordi Cañas i com els seus líders, Albert Rivera i Inés Arrimades els segueixen fil per randa. Al seu dia, Hitler ja feia l’estratègia de Cañas, abans d’instaurar el regim nazi. Ell mateix ho va escriure. Cal recordar també la ràdio de les mil colines com la prèvia del genocidi de Ruanda. Les paraules d’odi de Cañas són l’intent desesperat dels partits del 155 per derrotar l’independentisme per la via d’un enfrontament inexistent dins la societat catalana.

Però que Cañas i la seva teoria hagin fracassat no vol dir que hàgim de donar peixet a un partit com Ciudadanos que porta l’odi a Catalunya en la seva sang. Si poguessin tant Albert Rivera i Inés Arrimades ens portarien directament la seva pròpia “càmera de gas” en el pitjor dels seus desitjos. Només les males persones tenen aquesta capacitat de buscar l’enfrontament: Els desespera que a Catalunya aquest sigui el seu gran fracàs.

Informa:LAREPUBLICA.CAT (23-8-2018)

 

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182560