EL " QUÈ DIRAN " CONDICIONA MOLTES DECISIONS

 

El «què diran»


«Els resistencialistes d'avui continuen acusant els nous possibilistes d'acotar el cap, i el "què diran" condiciona encara moltes declaracions i decisions polítiques»

 

per Manel Lucas,


El PDECat ha retirat una moció pel diàleg que havia pactat amb el PSOE al Congrés dels Diputats. Just abans de la retirada, Esquerra havia anunciat que s'abstindria. És a dir, que el PDECat es quedava com a sol grup independentista defensor d'un text possibilista, que parlava, per exemple, del respecte "al marc jurídic vigent". Per si no n'hi hagués prou, era el 12 de setembre, unes hores després de la manifestació de la Diagonal. Al PDECat l'hi va fer por "el què diran".

No és el primer cop, ni serà l'últim, en què la pressió de l'entorn i la imatge pública acaba condicionant una mesura política. En el procés i la seva continuació actual, un moviment en el qual el relat té tant de pes, el "què diran" ha marcat l'agenda en moments especialment importants. De manera molt destacada, la rivalitat entre els partits independentistes ha condicionat les passes que donava cadascú, i està al rerefons d'algunes de les decisions clau.

Quan Artur Mas va proposar una candidatura sobiranista conjunta per a les eleccions del 2015, Oriol Junqueras hi estava en contra. Ho va deixar clar en una conferència pública. Tanmateix, la por a ser presentat com a dinamitador d'una oportunitat única perquè l'independentisme demostrés la seva força va fer-lo claudicar, i acceptar la llista Junts pel Sí.

Quan els resultats electorals no van ser els esperats, i la suma de Junts pel Sí i la CUP no van donar una majoria absoluta dels vots, en unes eleccions presentades com a plebiscitàries, ràpidament van callar les tímides veus que havien insinuat que no s'havia aconseguit el que es proposava. I el procés va seguir endavant, perquè ningú no volia ser assenyalat com a derrotista. El "què diran".

Després de l'èxit de l'1 d'octubre, els partits van estudiar diverses vies possibles per aprofitar la victòria. El més radical era proclamar la independència unilateral. Una altra opció era convocar eleccions. Però si algú optava públicament per defensar la segona, podia ser acusat de traïdor al mandat del referèndum. De dins del govern surt el comentari en privat: "estem buscant un traïdor", algú que evités el xoc de trens posant-se en contra una opinió pública molt mobilitzada, i animada, amb tota seguretat, per tots els rivals dins del camp independentista.

La prova d'aquesta amenaça la va tenir Carles Puigdemont mateix quan el dia 26 va disposar-se a convocar eleccions. Traïdor se li cridava des del carrer i traïdor se li deia al Twitter, aquest altre carrer més salvatge encara. El "què diran" va acabar triomfant, i ja sabem què va venir després.

Des de llavors, els bàndols s'han modificat sensiblement, però els resistencialistes d'avui continuen acusant els nous possibilistes d'acotar el cap, i el "què diran" condiciona encara moltes de les declaracions i algunes de les decisions. Ho acabem de veure al Congrés dels Diputats. I en vindran més.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (14-9-2018)

 

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182746