L'INDEPENDENTISME ES TIRA UN TRET AL PEU: DECIDEIX QUEDAR-SE EN MINORIA AL PARLAMENT

 

"L'independentisme es torna a fer la traveta "

L'independentisme ha pres una decisió sorprenent: quedar definitivament en minoria al Parlament

 

Editorial d' "ARA "

 

L'independentisme va prendre aquest dimarts una decisió sorprenent: va decidir que tenir i poder exercir la seva majoria al Parlament no és la prioritat. És a dir, va decidir que el Parlament no és rellevant, i que el Govern pot seguir funcionant encara que s'hagi quedat en minoria al Parc de la Ciutadella. La decisió va tenir conseqüències immediates i diàfanes en la represa de l'accidentat ple de política general. De les 13 votacions que els grups independentistes aspiraven a guanyar, només en van guanyar dues. Entre les que es van perdre n'hi ha una que demanava "afirmar el dret a l'autodeterminació de Catalunya" i una altra que reprovava la figura del rei Felip VI. El resultat, doncs, és que la cambra que expressa la sobirania popular catalana ara mateix no està a favor del dret a decidir i dona suport al monarca espanyol. Si quan s'aproven mocions i posicions polítiques en sentit contrari se'ls dona tota la importància, i des de l'independentisme es considera que són victòries, quan es perden també s'han de prendre amb seriositat, i considerar-les derrotes.

És evident que la situació a què s'ha arribat és fruit d'una intromissió judicial lamentable i clarament irregular en el poder legislatiu català: la voluntat del jutge Llarena de privar dels seus legítims drets als polítics exiliats i als tancats preventivament abans ser jutjats. En això no hi ha cap dubte. Ni s'haurien d'haver vist forçats a exiliar-se, ni haurien d'estar presos, ni haurien de perdre els seus drets com a electes. Però un cop acceptada la suspensió i la delegació temporal de vot –tal com van decidir tant JxCat com ERC després de resistir-s'hi sense èxit–, ¿quin sentit té portar la confrontació simbòlica, nominal, fins al límit, fins al punt de malbaratar la victòria del 21-D? És un regal, i no un de qualsevol, a Llarena, que així mata dos ocells d'un tret: no només pren el vot i el sou als diputats presos o exiliats, sinó que a més liquida la majoria independentista, cosa que no s'havia atrevit a fer.

El Parlament queda ara seriosament tocat, desvirtuat. I de retruc, el Govern. I naturalment també la unitat d'acció de l'independentisme, cada cop més fràgil i dividit: no només la CUP ja va per lliure, sinó que JxCat i ERC, tot i la coalició de govern, són incapaços de pactar una mínima unitat d'acció. Ahir ja es va veure que es culpaven mútuament del desastre parlamentari, que en qualsevol altre context portaria a una immediata crisi de govern. Un govern que volen preservar. Però com? ¿Amb quins suports parlamentaris tirarà ara endavant l'executiu? ¿Com aprovarà els pressupostos? ¿Es pot permetre perdre quasi sistemàticament totes les votacions? De fet, només li queda fer joc parlamentari amb els comuns, cosa que sembla lluny de la voluntat del president Torra. La paradoxa és que el sector més radical de JxCat, en acceptar perdre els escons de Puigdemont, Sànchez, Rull i Turull, deixa l'independentisme en mans dels comuns. L'independentisme s'ha tornat a fer la traveta per la lluita interna.

Informa:ARA.CAT (9-10-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08655724