CATALUNYA, EL CAP DE TURC D'ESPANYA: LA SULTANA SUSANA DÍAZ CULPA L'INDEPENDENTISME DEL SEU FRACÀS

"Catalunya, el boc"

 


Pilar Rahola

 

Encara que té un sentit so­ciològic, els orígens del terme són bíblics. Es tracta del ri­tual que el poble d’Israel duia a terme durant la festa més important del calendari jueu, el Yom Kippur o festa de l’expiació. Aquell dia, es decidia la sort de dos bocs. L’un era sacrificat pel summe sacerdot, perquè expiés els pecats dels israe­lites, i l’altre carregava amb totes les culpes del poble jueu i era abandonat al desert, amb insults i pedrades, perquè el dimoni Azazel se l’endugués. Gràcies a aquest boc expiatori, el ­poble jueu quedava lliure de culpa i no necessitava més expiació.

En això està Susana Díaz, ara que el sultanat està en fase de demolició i a Ferraz carreguen la munició. I com que a l’Espanya de les meravelles no hi ha cap altra culpa que la que neix de les terres del nord, allà on els bàrbars separatistes ordeixen les seves conspiracions, Susana ho ha vist clar i ha utilitzat el boc expiatori català. La ­seva derrota no té cap altra causa que la perfídia catalana, i lamenta haver-se’n adonat massa tard. Així ho expressa, amb la claredat meridiana que dona el fracàs: “Durant la campanya els deia que s’equivocaven parlant de Catalunya, i que calia parlar d’Anda­lusia, però les dades electorals han fet evident que em vaig equivocar”.

I afegeix, “la que estava equivocada era jo en no voler parlar de Catalunya, perquè la dreta sabia molt bé el que es ­feia”. És a dir, el fet que hagin votat molts menys andalusos que en altres conteses (el 42% es va quedar a casa), i que el vot hagi derivat cap a les dretes extremes i la pròpia extrema dreta, no té res a veure amb la seva gestió, amb les polítiques socials que no s’han concretat, amb els problemes econòmics endèmics, amb més de trenta anys de poder socialista a Andalusia (“el règim”, segons definició de Podem), ni, per descomptat, amb els escàndols acumulats durant tots aquestes dècades. Per exemple, el darrer escàndol sota el seu insigne mandat: el de les targetes black de la Junta, que haurien costejat festasses en cinc prostíbuls de directius de la Fundació Faffe, una ­organització dedicada a la formació d’aturats... Cal recordar que l’imprevist avanç electoral va frenar en sec les tasques de la comissió parlamentària que havia d’investigar aquestes ale­gries horitzontals amb diners públics.

Però res de tot això no té la més ­mínima importància, perquè l’única campanya per a la Junta d’Andalusia que hauria d’haver fet aquesta pròcer del progres­sisme andalús és una campanya cavernària sobre els anhels catalans, i així, dotada de la capa anti­catalana, antiindepe i “viva España”, hauria triomfat entre els seus votants. Per què parlar d’Andalusia, si podia parlar de Cata­lunya! I heus aquí, sense complexos, com la sultana accepta que la po­lítica sigui un bassal de misèries dema­gògiques que busquen bocs expiatoris per no parlar de les responsabilitats pròpies. Catalunya, el cap de turc d’Espanya.

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08658530