ALS CDR I A L'ANC CAL EXIGIR-LOS UN PAS MÉS I NO SOLAMENT ALS POLÍTICS: LA VISITA DEL REI I LA DIADA, OPORTUNITATS D'OR PER DEMOSTRAR-HO

 

" És més fàcil lluitar per un ideal que no pas viure la vida d'acord amb aquest ideal "

 

(Adler, psicòleg)

 

Per Ramon Serra, editor

 

Aconseguir la independència passa fonamentalment per la força del carrer, pel parlamentarisme i per la internacionalització del conflicte. En cap cas, ara mateix, passa per una negociació amb Espanya, una negociació que vindria al final forçada per totes aquestes pressions i mai per la " generositat " espanyola.

Un cop més ens hem de plantejar la força del carrer. Sovint es diu que els carrers seran sempre nostres. Com eslògan no està malament. Però cal que sigui una realitat pràctica més enllà d'una ocupació física dels espais. Sovint exigim molt als nostres parlamentaris. Ara ho acabem de veure amb les pressions dels CDR a les seus dels partits. Està bé i ens cal mantenir viva la flama de les revindicacions. Però faríem bé de valorar el preu que ara mateix haurien de pagar els polítics per declarar la independència de "facto". Cal que vagi més gent a la presó? Necessitem morts i màrtirs? Podrem controlar els aeroports, fronteres i llocs cèntrics? Les principals forces econòmiques del país ens donaran suport?

Espanya ja ens ha demostrat a bastament del que és capaç.Confonen la justícia amb la vengança. Per tant, sembla absurd i infantil enfrontar-se una altra vegada directament a un enemic tan vandàlic sense tenir lligats alguns aspectes cabdals.

D'altra banda, els CDR i l'ANC, sense oblidar el control dels polítics, haurien de fer un pas endavant en les reivindicacions al carrer. Està bé demanar desobediència als polítics, però encara seria millor que se la comencessin a aplicar. És que només han de desobeir els polítics?

El pròxim 17-A, primer aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens visita el Rei que s'ha autoconvidat a l'acte . Deixarem passar aquesta ocasió per demostrar-li el nostre rebuig? No serem capaços d'organitzar una protesta com cal, exempta de violència, però amb imaginació?

Pel que fa a l'11-S aquestes gran manifestacions comencen a embafar i ja es veu que són molt espectaculars però amb resultats poc pràctics. Diré, per evitar falses interpretacions, que sóc soci de l' ANC i que procuro anar a totes les manifestacions que ha convocat i que convoqui, però això no ha de ser obstacle per tenir-ne una actitud crítica. Em penso que caldria fer una passa més del que s'ha fet fins ara. Els taxistes ens poden servir d'exemple.

Durant gairebé una setmana han segrestat la ciutat i no ha passat pràcticament res. Fins i tot hi ha hagut alguna escena violenta. Algú els ha acusat de "sedición" o "rebelión"? Ni tan sols de desordres públics. M'hauria agradat que haguessin controlar les frontreres i el port de Barcelona. Possiblement ens hauria servit d'exemple a l'hora de proclamar la independència. Durant dies hem vist com brillava el color groc dels taxis al centre de la ciutat. Per una vegada el groc ha lluït sense cap mena de repressió o agressió.

És per això que em demano, i la idea no és original, si l'11-D no podríem omplir la Diagonal amb una tractorada. Els tractors van ser importants l'1-O i ara podrien tornar a tenir un paper destacat. Si els taxis van segrestat la ciutat sense que passés res, no podem tenir tractors pel cap baix a la Diagonal uns dies? Els precedents sempre són importants.

Aquesta és una idea com segurament n'hi ha moltes més. Vull dir que si es demana desobediència als partits i polítics també als CDR i a l'ANC els correspon fer un pas més. Sí, els carrers han de tornar a ser nostres, però els hem d'ocupar d'una forma més pràctica. Si demanem moltes coses als nostres representants també és de justícia que els organitzadors de les manifestacions  també facin un pas més. Per dignitat i coherència.

(4-8-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08648034