Però,ah minyons, encara no s'havia acabat el recompte quan el senyor Baños, Antonio, ens va sortir amb el ciri trencat dient que "només" havíem obtingut el 47.8% dels vots, fet que feia impossible declarar la independència de forma unilateral en no sobrepassar el 50% dels vots. A què venia aquesta consideració? No havíem quedat que només es comptarien els escons? Baños, Antonio, és una persona formada i que toca bé la guitarra. Però aquesta vegada ens l'ha ben aixefada. Aquesta observació s'ha transmès mes a mes i dia a dia entre la major part de la gent independentista com una veritat eterna. Ni que fos la Constitució!

Falses interpretacions

I per què no són veritat aquestes xifres? Si s'hagués tractat d'un referèndum, només compten les paperetes del sí o del no i la resta són invalidades. És evident que hi hagué milers de votants, especialment en la franja d'Unió i Comuns/Podem que no van pas votar a favor de la independència, però tampoc en contra. Aleshores, per què comptar-los en el sac del no? Per què en lloc de dir que els partidaris de la independència eren " només " el 47,8% no es diu que els partidaris de restar a Espanya només eren el 39,4% ? Aixó vol dir que menys del 40% dels votants volien restar a Espanya. Oi que sempre la moneda té dues cares? Per què nosaltres hem de quedar-nos sempre amb la part més fosca?

Aleshores si volem ser justos com si fos un referèndum, eliminant els "no sabe no contesta", els vots en blanc i els nuls el resultat final va ser : 55% a favor de la independència i 45%, en contra. Els números canten. Més clar, impossible. El que havia estat una gran victòria va convertir-se pràcticament gairebé en una derrota per la falsa lectura dels resultats.

Però si l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, es veu que l'independentisme també. Amb els resultats del 21-D s'ha tornat a fer la mateixa i falsa interpretació dels resultats. D'acord amb aquests " gurús" de les matemàtiques electorals, l'independentisme només ha aconseguit el 47,7% dels vots. Una altra mentida. Certament hem baixat una mica amb relació al 27-S, però mantenim una bona distància.

Un cop més se sumen als partidaris del no un gens menyspreable 7,45% de vots corresponents a Comú/Podem. Que no siguin partidaris de la via unilateral no vol pas dir que molts estiguin en contra de la independència. Tots recordarem que la Colau, entre d'altres, va votar en el referèndum de l'1-O. També hi ha un 1,13% de vots per a altres opcions com el Partit Animalista. Algú creu que els animalistes votaran a favor d' Espanya que tortura els braus? I per què sumar un cop més els vots nuls o en blanc als unionistes?

Guanyar per 4,39 punts

Si fem cas un cop més dels mètodes tradicionals en els referèndums, tots els vots que no siguin un sí o un no queden anul·lats. Això vol dir que el resultat final de les darreres eleccions va ser un 52,19% a favor de la independència i un 47,80% en contra. Curt i ras: hem guanyat per 4,39 punts.

Aleshores, qui diu que no som majoria? Qui diu que no tenim una majoria social?

Quina pena que ens fotem pedres en el nostre camí. Per desgràcia sé que les meves reflexions serviran de poca cosa. Com deia Manuel de Pedrolo, protesta encara que no serveixi de res. Bé, espero que sí d'alguna coseta...

P.S.

També Mas ha incorregut en el mateix error en el dia d'acomiadament de president del seu partit. No sembla l'hora de carregar les tintes, però no cal passar per alt l'error. El mateix error ha fet el catedràtic de Dret Constitucional Pérez Royo que assenyala en una entrevista que l'independentiste no té majoria absoluta. Ens hem tornat bojos tots plegats? Si nosaltres no fem valer el nostre relat ,d'altra banda just, qui ho farà? Prou, prou,prou !

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166335