Però,ah minyons, encara no s'havia acabat el recompte quan el senyor Baños, Antonio, ens va sortir amb el ciri trencat dient que "només" havíem obtingut el 47.8% dels vots, fet que feia impossible declarar la independència de forma unilateral en no sobrepassar el 50% dels vots. A què venia aquesta consideració? No havíem quedat que només es comptarien els escons? Baños, Antonio, és una persona formada i que toca bé la guitarra. Però aquesta vegada ens l'ha ben aixefada. Aquesta observació s'ha transmès mes a mes i dia a dia entre la major part de la gent independentista com una veritat eterna. Ni que fos la Constitució!

Falses interpretacions

I per què no són veritat aquestes xifres? Si s'hagués tractat d'un referèndum, només compten les paperetes del sí o del no i la resta són invalidades. És evident que hi hagué milers de votants, especialment en la franja d'Unió i Comuns/Podem que no van pas votar a favor de la independència, però tampoc en contra. Aleshores, per què comptar-los en el sac del no? Per què en lloc de dir que els partidaris de la independència eren " només " el 47,8% no es diu que els partidaris de restar a Espanya només eren el 39,4% ? Aixó vol dir que menys del 40% dels votants volien restar a Espanya. Oi que sempre la moneda té dues cares? Per què nosaltres hem de quedar-nos sempre amb la part més fosca?

Aleshores si volem ser justos com si fos un referèndum, eliminant els "no sabe no contesta", els vots en blanc i els nuls el resultat final va ser : 55% a favor de la independència i 45%, en contra. Els números canten. Més clar, impossible. El que havia estat una gran victòria va convertir-se pràcticament gairebé en una derrota per la falsa lectura dels resultats.

Però si l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, es veu que l'independentisme també. Amb els resultats del 21-D s'ha tornat a fer la mateixa i falsa interpretació dels resultats. D'acord amb aquests " gurús" de les matemàtiques electorals, l'independentisme només ha aconseguit el 47,7% dels vots. Una altra mentida. Certament hem baixat una mica amb relació al 27-S, però mantenim una bona distància.

Un cop més se sumen als partidaris del no un gens menyspreable 7,45% de vots corresponents a Comú/Podem. Que no siguin partidaris de la via unilateral no vol pas dir que molts estiguin en contra de la independència. Tots recordarem que la Colau, entre d'altres, va votar en el referèndum de l'1-O. També hi ha un 1,13% de vots per a altres opcions com el Partit Animalista. Algú creu que els animalistes votaran a favor d' Espanya que tortura els braus? I per què sumar un cop més els vots nuls o en blanc als unionistes?

Guanyar per 4,39 punts

Si fem cas un cop més dels mètodes tradicionals en els referèndums, tots els vots que no siguin un sí o un no queden anul·lats. Això vol dir que el resultat final de les darreres eleccions va ser un 52,19% a favor de la independència i un 47,80% en contra. Curt i ras: hem guanyat per 4,39 punts.

Aleshores, qui diu que no som majoria? Qui diu que no tenim una majoria social?

Quina pena que ens fotem pedres en el nostre camí. Per desgràcia sé que les meves reflexions serviran de poca cosa. Com deia Manuel de Pedrolo, protesta encara que no serveixi de res. Bé, espero que sí d'alguna coseta...

P.S.

També Mas ha incorregut en el mateix error en el dia d'acomiadament de president del seu partit. No sembla l'hora de carregar les tintes, però no cal passar per alt l'error. El mateix error ha fet el catedràtic de Dret Constitucional Pérez Royo que assenyala en una entrevista que l'independentiste no té majoria absoluta. Ens hem tornat bojos tots plegats? Si nosaltres no fem valer el nostre relat ,d'altra banda just, qui ho farà? Prou, prou,prou !

LA CRISI DEL QUARANTA ANYS DE LA CONSTITUCIÓ: POQUES COSES A CELEBRAR

 


"La crisi dels quaranta "

 

Joan J. Queralt

 

Tots els tòpics solen tenir un bri de veritat, bri que no fa que sigui una cosa substancial. Veritat no és sinònim d’importància. La Constitució compleix 40 anys i ja en fa molts que està en crisi, molts abans del 40: vet aquí la seva veritat.

Bons companys de Madrid em van oferir fa un parell d’anys participar en un llibre col·lectiu sobre la Constitució, amb comentaris de passatges del seu articulat des de la meva especialitat. Ho vaig declinar. He estat convidat a diverses celebracions referents al 40è aniversari de la Carta Magna. Els he declinat tots. La raó: no puc felicitar-me per un text que ha estat ficat dins una gàbia de ferro colat i, en expressió del mateix Tribunal Constitucional (TC), se l’ha petrificat. No en queda res, de l’esperit ni del pacte constitucional del 78.

El pacte del 78, com tota la Transició, és ara maleït. Crec que és injust. El 78 es va fer el que es va poder. Si no es va fer més, és que no se'n va saber més o no es podia fer més... o es va creure que no es podia fer més. Potser va faltar punch, com va demostrar el 23-F: el franquisme estava a les acaballes, eren pocs i covards, però els va sortir prou bé.

El pacte del 78, com tota la Transició, és ara maleït; crec que és injust

La Constitució va tenir una sortida de cavall, com poques altres a la història contemporània. Primer de tot, tothom va entendre, menys els irreductibles de sempre, que la Constitució era una norma jurídica i, per tant, com qualsevol altra, directament aplicable per tots els poders públics, tribunals inclosos. Els exemples són nombrosos. Especialment, la carta de drets fonamentals i ordinaris no és ni de lluny el pitjor del text constitucional. La prova de la seva qualitat democràtica (i tècnica) és que l’article 22.1 de la Llei de transitorietat, juntament amb els drets estatutaris, la va fer seva fins que no es redactés la Constitució catalana. Llegeix més...

Visites Rebudes

08620764