" És més fàcil lluitar per un ideal que no pas viure la vida d'acord amb aquest ideal "

 

(Adler, psicòleg)

 

Per Ramon Serra, editor

 

Aconseguir la independència passa fonamentalment per la força del carrer, pel parlamentarisme i per la internacionalització del conflicte. En cap cas, ara mateix, passa per una negociació amb Espanya, una negociació que vindria al final forçada per totes aquestes pressions i mai per la " generositat " espanyola.

Un cop més ens hem de plantejar la força del carrer. Sovint es diu que els carrers seran sempre nostres. Com eslògan no està malament. Però cal que sigui una realitat pràctica més enllà d'una ocupació física dels espais. Sovint exigim molt als nostres parlamentaris. Ara ho acabem de veure amb les pressions dels CDR a les seus dels partits. Està bé i ens cal mantenir viva la flama de les revindicacions. Però faríem bé de valorar el preu que ara mateix haurien de pagar els polítics per declarar la independència de "facto". Cal que vagi més gent a la presó? Necessitem morts i màrtirs? Podrem controlar els aeroports, fronteres i llocs cèntrics? Les principals forces econòmiques del país ens donaran suport?

Espanya ja ens ha demostrat a bastament del que és capaç.Confonen la justícia amb la vengança. Per tant, sembla absurd i infantil enfrontar-se una altra vegada directament a un enemic tan vandàlic sense tenir lligats alguns aspectes cabdals.

D'altra banda, els CDR i l'ANC, sense oblidar el control dels polítics, haurien de fer un pas endavant en les reivindicacions al carrer. Està bé demanar desobediència als polítics, però encara seria millor que se la comencessin a aplicar. És que només han de desobeir els polítics?

El pròxim 17-A, primer aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens visita el Rei que s'ha autoconvidat a l'acte . Deixarem passar aquesta ocasió per demostrar-li el nostre rebuig? No serem capaços d'organitzar una protesta com cal, exempta de violència, però amb imaginació?

Pel que fa a l'11-S aquestes gran manifestacions comencen a embafar i ja es veu que són molt espectaculars però amb resultats poc pràctics. Diré, per evitar falses interpretacions, que sóc soci de l' ANC i que procuro anar a totes les manifestacions que ha convocat i que convoqui, però això no ha de ser obstacle per tenir-ne una actitud crítica. Em penso que caldria fer una passa més del que s'ha fet fins ara. Els taxistes ens poden servir d'exemple.

Durant gairebé una setmana han segrestat la ciutat i no ha passat pràcticament res. Fins i tot hi ha hagut alguna escena violenta. Algú els ha acusat de "sedición" o "rebelión"? Ni tan sols de desordres públics. M'hauria agradat que haguessin controlar les frontreres i el port de Barcelona. Possiblement ens hauria servit d'exemple a l'hora de proclamar la independència. Durant dies hem vist com brillava el color groc dels taxis al centre de la ciutat. Per una vegada el groc ha lluït sense cap mena de repressió o agressió.

És per això que em demano, i la idea no és original, si l'11-D no podríem omplir la Diagonal amb una tractorada. Els tractors van ser importants l'1-O i ara podrien tornar a tenir un paper destacat. Si els taxis van segrestat la ciutat sense que passés res, no podem tenir tractors pel cap baix a la Diagonal uns dies? Els precedents sempre són importants.

Aquesta és una idea com segurament n'hi ha moltes més. Vull dir que si es demana desobediència als partits i polítics també als CDR i a l'ANC els correspon fer un pas més. Sí, els carrers han de tornar a ser nostres, però els hem d'ocupar d'una forma més pràctica. Si demanem moltes coses als nostres representants també és de justícia que els organitzadors de les manifestacions  també facin un pas més. Per dignitat i coherència.

(4-8-2018)

SENYORS DE L'ICE: UNA LLENGUA AMENAÇADA COM EL CATALÀ NECESSITA UNA NORMA FORTA, SEGURA, ESTABLE QUE NO DESORIENTI

 

"Ara és l’hora, IEC"
«Una llengua amenaçada com el català ha de menester una norma forta, segura, estable, que no desorienti»

 

Per: Jordi Badia i Pujol

 

Ara fa dos anys que es va publicar la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). L’acolliment d’aquella obra fou divers: alguns filòlegs hi veien una gran oportunitat d’acostar la norma al ‘català del carrer’. Alguns altres, preocupats per la pèrdua de genuïnitat accelerada, consideràvem perillós que acceptés mots, construccions i girs que fins llavors havien estat bandejats per la normativa perquè eren fruit de la interferència del castellà. Molts d’aquests castellanismes gramaticals, la GIEC els presentava com a col·loquialismes: no els recomanava en registres formals, però els acceptava en els informals.

En una cosa coincidia pràcticament tothom: la GIEC no oferia una exposició clara i entenedora, a l’abast del gran públic. Aquesta consideració, d’alguna manera, la feia seva àdhuc la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que ja abans de publicar-se la GIEC prometia que durant el 2017 s’enllestiria una gramàtica ‘essencial’, una obra ‘adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma’.

Quan ja feia mig any que circulava la GIEC, vaig tenir ocasió d’explicar-ne la meva visió davant un auditori d’estudiants i professors de filologia (Universitat de Girona, maig del 2017: vídeo) i vaig poder comprovar que poca gent del gremi l’havia consultada. Amb el temps, he anat constatant que, efectivament, la GIEC és una gramàtica que no ‘ha arribat’ a la gent (ni tan sols als professors de català), és a dir, que no és vista com una obra útil. Llegeix més...

Visites Rebudes

08937510